La Candidatura d’Unitat Popular
decideix impugnar i presentar alegacions a tots els Plans Directors que inclouen
les 100 Àrees Residencials Estratègiques (ARE) promoguedes per la Generalitat de
Catalunya arreu del territori. 

Les Candidatures d’Unitat Popular han
iniciat, des de fa mesos, diferents campanyes d’oposició a les Àrees
Residencials Estratègiques (ARE),  denunciant així la decisió unilateral de la
Generalitat de construir 90.000 nous habitatges a 86 municipis
catalans. 

A partir del Decret 1/2007 de 16
d’octubre de 2007, de mesures urgents en matèria urbanísitica, es crea una via
urgent i directa per posar sòl a disposició dels promotors i edificar
massivament habitatge en el menor temps possible. Les ARE es poden desenvolupar
en terrenys considerats no urbanitzables fins al moment, prescindint dels Plans
Generals d’Ordenació Urbana vigents; les ARE permeten crear barris inexistents
en el planejament municipal, redueixen al màxim tots els tràmits, terminis,
controls i normativa exigits per poder urbanitzar; les ARE permeten que surtin
al mercat tots els terrenys que durant dècades Incasòl ha anat comprant arreu
del Principat. I el que és el pitjor, les ARE impedeixen els processos de
participació ciutadana que fins ara eren obligatoris, i que permetien implicar a
tots els agents socials i polítics del municipi en la definició del planejament
del seu poble o ciutat. Per la CUP, les ARE són, doncs, una vulneració als
nostres drets com a ciutadans. 

Des d’aquest plantejament les CUP
consideren que alguns dels preceptes del Decret 1/2007 podrien ser
inconstitucionals, i que suposa la més gran vulneració de l’autonomia municipal
des de la restauració dels Ajuntaments. 

El Govern d’Entesa ha intentat vendre
aquestes mesures urgents i el Pacte Nacional per l’Habitatge com una solució al
dèficit d’habitatge protegit que té Catalunya, de fet no es cansen de repetir
que el 50% de les vivendes que es construiran gaudiran d’algun tipus de
cobertura pública. S’obliden, però, de reconèixer que les ARE no van
acompanyades de polítiques reals per garantir l’accés a l’habitatge, els actuals
criteris d’accés a la protecció oficial exclouen els sectors més populars de la
nostra societat. Les esperades mesures urgents en matèria d’habitatge han
oblidat deliberadament les polítiques de foment del lloguer, la rehabilitació o
la recuperació dels pisos buits. La crisi immobiliària actual és una crisi
d’excés d’oferta, per tant, al Principat i als Països Catalans hi sobren pisos!
A molt pocs llocs es pot assegurar que facin falta habitatges. 

Principis d’oposició a les Àrees
Residencials Estratègiques: 

Les ARE no són polítiques
d’esquerres: 




Els partits del govern (PSC, ERC i IC-EUiA) i els
mitjans de comunicació afins han iniciat una campanya propagandística entorn a
les ARE i la seva política d’habitatge, considerant aquesta nova legislació com
a progressista i de foment de l’accés a l’habitatge. Això no obstant, la
realitat que s’imposa és una altra: Les ARE no responen a les necessitats de la
ciutadania sinó que es van dissenyar a finals de l’any 2007 per satisfer les
necessitats del capital promotor i constructor.



El Pacte Nacional de l’Habitatge i el Decret 1/2007
de mesures urgents van ser part de l’estratègia electoralista que el PSC i els
seus socis de govern iniciaren per a guanyar les eleccions de novembre de 2007.
Un cop més, el Govern d’Entesa va vendre fum i desinformació per tal de guanyar
unes eleccions, difonent com a únic missatge que impulsaven de forma urgent la
construcció d’habitatge de protecció oficial.



El dèficit que pateix del Principat de Catalunya
d’habitatge amb cobertura pública i de protecció oficial ha estat fruit de la
deliberada deixadesa que els governs de CiU i el primer Tripartit. La legislació
vigent fins ara permet clarament tant la provisió de sòl com la promoció pública
d’habitatge en diferents graus de protecció. Per tant, si els catalans i
catalanes ens trobem patint una situació crítica és simplement perquè no s’ha
volgut aplicar la legislació vigent. Els governs de CiU i el tripartit no han
emprès cap tipus de política d’habitatge fins que els beneficis del mercat
lliure immobiliari no han començat a perillar. L’adveniment de la crisi
immobiliària ha forçat al Govern d’Entesa a projectar habitatge protegit com a
única alternativa pel sector immobiliari. Per tant, no és política d’esquerres
sinó necessitats de benefici immediat pel sector promotor i consturctor.



El Pacte Nacional de l’Habitatge no ha estat cap
progrés social. Recordem que l’acord al que es va arribar incloïa les peticions
del sector immobiliari i dels partits liberals i conservadors catalans. De fet,
El Pacte Nacional per l’Habitatge és un exemple més d’aquesta nova moda política
dels “Pactes Nacionals” i dels consensos, que no volen dir altra cosa que
integrar la dreta i els interessos de la patronal en les grans decisions del
govern. D’aquesta manera, ens trobem avui, amb un gran Pacte que té com a màxim
objectiu la injecció de capital públic al sector immobiliari,  per tal de
suavitzar una crisi que el mateix sector ha generat. Ni els partits, ni
l’Associació de Municipis, ni la Federació de Municipis, ni els sindicats
majoritaris han gosat revelar-se al xantatge dels empresaris de la construcció:
diposar de sòl molt barat, sovint rústic, per a les seves promocions
urgents.



El Govern d’Entesa (PSC, ERC i ICV-EUiA) està
desenvolupant una política de desenvolupament territorial, seguint els mateixos
principis ideològics que els diferents governs de CiU a la Generarlitat: el
creixement és la condició que imposen ala ciutadania per tenir accés a més i
millors serveis i infrastructures. La pràctica política del “xantatge del
creixement” que tan es va criticar a CiU.

Les conseqüències de les ARE i el
creixement previst: 




Cap dels signants del Pacte Nacional per l’Habitatge
havien previst, a finals del 2007, l’aturada que ha patit el sector mesos més
tard. Per tant, molts dels objectius i arguments de les ARE es veuen ara en
entredit:



La Generalitat de Catalunya no diposa del
finançament necessari per executar aquesta operació urbanística a tot el
país.



El mercat immobiliari està saturat de pisos
recentment construïts i no venuts, per tant buits, que constructors i promotors
no han pogut rentabiltizar. Part del sector immobiliari ara s’oposa a les ARE
per evitar que augmenti encara més l’estoc d’habitatge construït.



El Govern de la Generalitat ha canviat absolutament
el discurs entorn a les ARE. Actualment ningú ja no defensa la urgència
d’aquestes mesures ni els terminis per a la construcció de l’habitatge de
protecció oficial. Actualment, el discurs oficial ha esdevingut simplement una
defensa de la necessitat de posar sòl (barat!) a l’abast del sector. Per tant,
es posa de manifest que la motivació central d’aquestes mesures no ha estat mai
facilitar l’accés a l’habitatge de la protecció oficial de forma immediata, sinó
l’accés del capital immobiliari a sòl barat i, sovint, no urbanitzable.
Actualment s’ha considerat que fins al 2012 no es preveu que es pugui fer
efectiva la oferta d’habitatge de protecció oficial.



Els municipis afectats per una ARE han vist com, de
facto, es definia el seu planejament urbanístic per decret i sense possibilitat
d’intervenció municipal. D’aquesta manera, els canals de participació ciutadana
obligatoris i previstos per la legislació vigent en matèria de planejament
urbanísitic, han quedat aplaçats per d’aquí a 10 o 15 anys. Els grans trets de
la planificació urbanísitica municipal per a la propera dècada ja han estat
decidits impedint el posicionament de la ciutadania.



Les ARE preveuen un creixement urbanísitic i
poblacional radicalment insostenible que fomenta el model de nous barris
dormitori. Els equipaments per aquests barris no queden garantits pel Decret, ni
està assegurada la mobilitat funcional dels seus residents. La creació de barris
de la magnitud prevista per les ARE implica la desconnexió amb el model social,
civil, econòmic i cultural dels propis municipis on s’ubicaran les noves
barriades. Per tant, el Govern d’Entesa fomenta pràctiques de desnaturalització
dels municipis:



El creixement poblacional previst no es correspon
amb la possibilitat de generar llocs de treball dels municipis afectats. Queda
clar doncs, que l’objectiu d’aquests barris no és el de generar noves zones on
viure sinó nous espais on dormir.



Els municipis afectats haurien de desenvolupar una
política laboral conseqüent amb el creixement poblacional previst o les
conseqüències de descohesió seran inevitables.



La magnitud dels projectes de les Àrees Residencials
Estratègiques no permeten que el teixit local vinculat al sector de la
construcció pugui tenir accés als beneficis d’optar a aquestes promocions. Es
tracta de grans intervencions urbanísitiques només assumibles pel gran capital
immobiliari totalment desvinculat del territori.



Els convenis per a la creació dels Consorcis entre
Ajutnaments i Incasòl, que hauran de desenvolupar les ARE, poden incloure greus
contradiccions amb els principis defensats al Decret Lei de mesures urgents, com
per exemple:



El no compliment de la obligació de desenvolupar
l’urbanització del sector, la construcció d’habitatge i la creació d’equipaments
al mateix temps.



No destinar els ingressos provinents del 15%
d’aprofitament mig de la operació al finançament dels equipaments comunitaris
necessaris pel nou barri.



Establir terminis de 10 a 15 anys per al
desenvolupament dels pisos de protecció oficial.



Finançament d’altres actuacions que Incasòl té
pendents al municipi.